Gocemos, si podemos, nuestra enfermedad,
pero nunca la creamos salud,
como los hombres hacen.
El defecto de los hombres no es el de estar enfermos
es el de llamar salud a su enfermedad,
y por eso no buscan curarse
y realmente no saben que es salud y que enfermedad.


F. Pessoa.

Lo mas vital

A UN OLMO SECO

Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.

¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.

No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.

Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.

Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas en alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.



Antonio Machado

Avui s’elimina l’art de la comunicació...

Se sap que abans la gent s’escrivia cartes, ho sabem perquè no fa gaire d’això, jo mateixa en vaig arriba a rebre... Les rebia a l’estiu....
Però se sap del cert perquè aquest ritual encara no ha desaparegut... hi ha gent que valora el passat, que no s’adapta amb tanta facilitat, que es integra amb els seus pensaments i les seves accions, o simplement hi ha gent que li agrada escriure cartes.

Amb la carta s’escriu tranquil•lament, es valora el pensament... tenim temps de decidir... pensar les conseqüències... esperar resposta quan hi ha resposta... i tot forma part d’un procediment lent, reflexiu...
Però avui la lentitud no és una qualitat, no pot ser una aptitud... i els estudiants hem après a fer els treballs i a estudiar els exàmens a últim moment... ens diuen universitaris i eliminem, i el que és més trist, d’una manera inconscient el temps del pensament... Així doncs, no només la gent que habita a les grans ciutats viu amb rapidesa... ja són pocs els que s’escapen... avui dia la majoria tenim internet! Avui s’elimina l’art de la comunicació...

Molts que coneixem El Messenger el fem servir... La idea en sí no està malament, ens permet la comunicació (només dels teus coneguts i amics) “gratuïtament”... Ens permet el luxe de dialogar, discutir, enamorar-nos, odiar... des de casa, amb pijama i mal pentinats. Pels qui no saben mentir aquí és concebible... els vergonyosos, els tímids, poden expressar els seus sentiments, a un se li poden declarar anònimament... Però com ja he dit, aquesta innovació elimina l’art de la comunicació perquè aquí les paraules flueixen massa ràpid, es perverteix l’art de l’escriptura... La gent s’acostuma a alliberar una mica i és impulsiva... és moltes vegades el que no és, no s’atreveix a ser, a la vida real... i aquí no hi ha evolució, transformació, possible per l’esser... només resignació...
Per altra banda, no es valoren, no com crec que s’haurien de valorar, els sentiments de l’altre... i es que en realitat penso que tan sols creiem parlar amb un ordinador...
També s’elimina la comunicació del silenci... per aquest motiu el silenci poques vegades ens diu alguna cosa... no sempre és tan incòmode!

No ens enganyem, estem perden facultats...

Habana Blus (BSO Habana Blues)

El fenomen Videoclib sovint ens aproxima a la realitat… podria arribar a ser un instrument educatiu motivardor pels adolescents…

de qui és culpa, en el fons?

La situació que hi ha actualment a Sud-àfrica és molt preocupant… hi ha països que estan condemnats a patir…

M’ha vingut de gust escriure un fragment de L’edat de ferro, llibre escrit per J.M. Coetzee, però no ser quin tros escollir... L’autor d’aquest llibre ha nascut a Sud-áfrica i el relat de la història passa a Ciutat del Cap, en els últims dies de l’apartheid….

“He estat pensant el que vas dir l’altre dia: que ja no hi ha pares ni mares. No puc creure que volguessis dir això. Els nens no creixen sense pares i mares. Els incendis i els homicides de què sentim parlar, la sorprenent crueltat, fins i tot això de pegar al senyor Vercueil... de qui és culpa, en el fons? Segurament la culpa ha de correspondre als pares que diuen: “Endavant, feu el que us plagui, ara sou els vostres propis amos, jo abandono l’autoritat que tinc sobre vosaltres”. Quin nen vol realment, en el fons del cor, que li diguin això? Segurament se n’anirà confós, pensant en veu baixa: “Ja no tinc mare, no tinc pare: és com si tingués la mare i el pare morts”. Us en renteu les mans i ells es converteixen en els fills dels morts”.

Los Jujadores

JUEGAN, juegan.
Agachados, arrugados, decrépitos.

Este hombre torvo
junto a los mares de su patria, más lejana que el sol,
cantó bellas canciones.

Canción de la belleza de la tierra,
canción de la belleza de la Amada,
canción, canción
que no precisa fin.

Este otro de la mano en la frente,
pálido como la última hoja de un árbol,
debe tener hijas rubias
de carne apretada,
granada,
rosada.

Juegan, juegan.

Los miro entre la vaga bruma del gas y el humo.
Y mirando estos hombres sé que la vida es triste.


Pablo Neruda.

Gaudim de les mateixes oportunitats?

Com sabeu, hi ha un percentatge molt minoritari de dones que cursen o han cursat la carrera d’enginyeria, o que s’han dedicat a la telecomunicació o a la informàtica.
La majoria de dones acrediten tenir títols socials-humanistes o, cada vegada més i amb més força, títols de la branca científica-biològica.

No tinc dades estadístiques... però el que acavo de dir és un fet! Així doncs, sense més preambuls... Continueu pensan que tots gaudim de les mateixes oportunitats independentment del sexe?
A continuació em proposo explicar algunes causes d’aquesta desigualtat, només, des de l’escola (encara que els factors de fora de l’escola també siguin molt importants... ).
Us vull explicar perquè la dona ha perdut l’autoestima i la confiança en les seves pròpies possibilitats.

L’escola mixta ha elaborat uns mecanismes que aparta a les nenes i dones dels camps cientifics-tecnològics. En els àmbits de la primeria i la secundaria es fomenta la creació d’estereotips que fa que les noies no s’interessin i no els i agradi les ciències i la tecnologia.
- Es treball amb el punt de partida del baix interès de les noies sobre la ciència i la tecnologia i es fomenta l’atenció d’aquests camps als nois.
- Sovint, en l’avaluació, per un mateix treball es concedeixen més puntuacions als nois que a les noies.
- Més expectatives, reflectides amb l’augment d’interacció entre el professorat i l’alumnat, del sexe masculí.
- Les relacions de l’alumnat. És possible que algunes noies que els interessi el camp tecnològic siguin rebutjades pels nois o es possible que no trobin cap amiga amb qui parlar d’aquests temes.
- Ausencia casi total d’imatges de dones en aquest camp. I quan hi són estan estereotipades.
- Les opcions dins del currículum. Les noies abandonen les disciplines científiques tant ràpid com tenen l’oportunitat.
- Els professors d’informàtica eren, en els seus inicis, matemàtics (les matemàtiques està estereotipat com camp masculí). Fet que ha determinat la informàtica com a disciplina escolar masculina.

*Area, M. (2001) (Coord.) Educar en la sociedad de la información. Bilbao: Desclée de Brouwer.



Bon cap de setmana!

Bebe, “Ella”

Fito y Fitipaldis - La casa por el tejado

Ahora si, parece que ya empiezo a entender
Las cosas importantes aquí
Son las que están detrás de la piel
Y todo lo demás....
empieza donde acaban mis pies
después de mucho tiempo aprendí
que hay cosas que es mejor no aprender.

El colegio poco me enseño.....si es por esos libros nunca aprendo...

“Attending the present”

Aquest Dimecres marxo a Lovaina (Bruseles) a fer un Workshop (un taller). Som unes 10persones que hi anem d’aquí, altres són de Berlín, i com dicta la lògica, de Leuven. I crec que cap sap encara que aprendre’m, si es que aprenen alguna cosa...
Sabem que haurem de parlar, debatre, amb anglès (jo no podré parlar…), hem hagut de veure unes 6 pel•lícules i el Workshop l’han anomenat “Attending the present”.

Em ve de gust comentar-ho aquí perquè, a part que em fa molta il•lusió, aquest event és factible, avui, degut a l’avenç tecnològic, 40 anys enrera no hagués pogut ser possible, ningú s’ho hagués plantejat (només gent amb molts diners...)
Fa molts pocs anys que ha paregut les companyies de baix cost, i en conseqüència una gamma molt àmplia d’albergs (bastant econòmics) sobretot a Europa. Per altra banda, les pel•lícules (que us explicaré més coses en una altre entrada, crec que és més interessant deixar-ho per després de la sortida) que ens han passat (ens han gravat) són tan alternatives que, no se si totes, però algunes no les haguéssim trobar al mercat espanyol o haguéssim tingut moltes dificultats. A part, teòricament tots els estudiants del món ja hem après l’anglès, així doncs, aquest projecte podríem dir que és factible gràcies a la globalització. I es que prefereixo aprofitar les poques coses positives que té. Encara que arribaré a Brussel•les i no se si tindré la sensació d’haver marxat gaire lluny (si no fos per l’idioma), perquè la gastronomia, les botigues, els bars, els restaurants s’han copiat, multiplicat per tot el món. Però tot i això, sempre queden les persones (amb diferents cultures, encara que cada vegada més homogeneïtzades) i aquells edificis, carrers, places històriques, allò que és considerat art (o no), que em fa viatjar.



Per cert, en l’apartat de Links us he posat el reportatge que van fer a la Cuatro “Amarás al lider sobre todas las cosas”. Com podeu observar, té sis parts i només us he posat la primera, les altres les trobareu el youtbe sense problemes. Us recomano que ho mireu, és molt interessant de veure’l i impacte (crec que sobretot pels que hagueu llegit 1984).
Després també volia dir-vos que la foto del títol l’he tret de www.fotolog.com/_drugo.

I per acabar aquest comentari volia deixar-vos amb alguna cançó... però aquest cop no ser quina escollir... Així que acabo de decidir tancar l’entrada amb la Fuga “Nunca Mais” (en direccte) ...perquè el Dissabte la Marina em va trucar quan estava gaudint d’aquest grup al Viñarock... pel concert a Razz... pels altres... i els que vindran...