"Para el futuro o para el pasado, para la época en que se pueda pensar libremente, en que los hombres sean distintos unos de otros y no vivan solitarios… Para que la verdad exista y lo que se haya hecho no pueda ser deshecho:
Desde esta época de uniformidad, de este tiempo de soledad, la Edad del Gran Hermano, la época del doblepensar… ¡muchas felicidades!"

1984, George Orwell (pàg. 35)

Ja són els nostres esclaus!

Penso que el consumisme en si no seria un problema, encara que, com ja he comentat, viuríem enganyats. Però n’hi aquest, des del meu punt de vista, seria motiu de molta preocupació, ja que avui en dia, que és real? De vegades tinc la sensació que la veritat és tabú..., però aquest no és el tema que volia tractar. Estava dient que el consumisme només seria un fet com tants d’altres, si no fos que està creant més diferències de classes socials (és una realitat, assenyalat per exemple a l’Informe de l’Administració Nacional d’Informació i Telecomunicació de EEUU, que està recopilat part d’ell en El Pais, 10-VII.99;pàg. 30). I encara que nosaltres, qui més qui menys, podem estalviar per comprar-nos un MP3, un ordenador portàtil, un mòbil amb moltes prestacions (quan el perdem) , etc, altres, recordar-vos que hi ha un col•lectiu en la nostre població, i no són tan sols els anomenats 4rt món, que no tenen, no poden aconseguir, el que nosaltres creiem essencial, vital per viure, com és el internet; el Messenger, el Hotmail, el Fotolog, la Wikipedia!

I d’acord que l’ajuntament en vista d’aquesta problemàtica ha establert unes normatives perquè tots tinguem les mateixes oportunitats d’aprendre, de desenvolupar les nostres capacitats. Però no ens equivoquem, aquestes diferències esta creant més rancors, més “guetos” , més sentiments i més profunds de inferioritat i superioritat. I encara que l’escola intenta, suposo, dissoldre aquestes diferències el problema és massa greu per eradicar-lo des d’aquestes institucions. Com tots sabeu, no interessa parar n’hi reduir aquest afany de consumi perquè ho potencia (creant normes explicites i implícites) la gent que ens mana; en primer lloc les multinacionals, en segon lloc els Mass Media i a última posició el Govern.

Sense adonar-me només he comentat la gent que m’envolta, per això només apuntar ja per finalitzar que la diferència de classes és encara més brutal si ens comparem amb la població dels països del 3r món, ja són els nostres esclaus!



“Caballero... la pobreza no es un vicio. Cierto. Y sé todavía mejor que la afición a la bebida no es una virtud. Pero la miseria, caballero, la miseria sí es un vicio. En la pobreza conserva uno todavía la dignidad de sus sentimientos congénitos; en la miseria, jamás la conserva nadie. A un hombre en la miseria, ni siquiera le echan a palos de la sociedad humana, sino que le barren a escobazos, para que sea más humillante aun. Y bien hecho, pues en la miseria, uno es el primero en humillarse.”

Dostoievski (1997) Crimen y castigo (pàg. 8)

la vida me da palo, Mano Negra.




"Si la vida me da palo
yo la voy a soportar
si la vida me da palo
yo la voy a espavilar."

The World

“The World” és el quart llargmetratge del xino Zhang Ke Jia i el primer no censurat al seu propi país. La historia dels personatges és bastant mínima, s’observa una amistat, un antic amor, una relació de domini,... però el que fa interessant aquesta pel•lícula és el context, és a dir, el lloc on passen aquestes historietes. I es que tots ells treballen i viuen en un parc temàtic i pràcticament no tenen relació amb ningú de l’exterior.

Aquest Parc Món, que així s’anomena, és molt curios perquè com diu en el cartell de benvinguda “donants un dia, et mostrarem el món”, és ven cert. Els visitants amb tan sols un dia tenen la oportunitat de viatjar als cinc continents. Poden veure la Torre Eiffel (que mesura un terç de la real a París), la torre de Pizza (on tots els turistes es fan la típica foto), poden passa una estona a Egipte, a Manhattan (on trobaran les Torres Bessones), a la catedral de Notre Damm, etc...

Jo diria que el parc més semblant que tenim nosaltres és “Catalunya en miniatura”. On les escoles i algunes, poques, famílies van a passar el dia amb la intenció d’educar, i tot i això estic convençuda que aquest parc no té tants guanys com el parc de la pel•lícula perquè l’empresari del Parc Món ha sabut veure les necessitats del seu poble. La majoria d’aquesta gent només pensa en viatjar, en sortir de la ciutat per anar a veure algun familiar, per veure, simplement, altres realitats o per anar a treballar a fora. A part, estan patint un fort procés d’aculturalització i tenen la necessitat, com tothom, de sentir-se lliures, i es que la seva vida no ho és en absolut. Tenen la impossibilitat de viure autèntiques experiències i estan condemnats des del seu naixement a una vida grisa, pobre i monòtona. Per això no és d’estranyar que aquest parc tingui èxit, els dona la oportunitat de somiar, de viure una felicitat totalment artificial...

Però la meva intenció tampoc era la de criticar aquests xinesos, ja que nosaltres, en la nostre societat consumidora també vivim, massa sovint, en un altre tipus de felicitat artificial que també ens han creat.



Trailer

El cicle sense fi

Ahir a la tarda anant amb bus vaig pensar que avui podria parlar, parlaré, sobre un altre fenomen tecnològic d’actualitat, el MP3. I suposo que hi vaig caure simplement perquè havia de pensar amb alguna cosa per tal d’actualitzar, i perquè en aquell moment portava els cascos, escoltava La Pegatina. I es que sovint porto el MP3, i no ser si a vosaltres també us passa, però m’estic viciant perquè a part de no sentir-me tan sola, aïllar-me de converses, frases desagradables, la música, en general, m’anima! I aquests pensaments crec que són bastant generalitzats, perquè hi ha moltissima gent que porta auriculars (de diferents mides, dissenys, colors,... ), i s’aïllen en el seu món únic i intransferible. Llavors, el fenomen MP3 ens podria estar potenciant la individualitat que tants autors PostModerns critiquen?

Com ja he comentat, aquesta innovació té molt èxit, mou molts diners i ha revolucionat la indústria musical. És per això que en el mercat trobem gran varietat de marques, preus molt diferents i amb moltes variacions en els models. Però aquest fenomen no s’acaba aquí, com que les empreses són innovadores i el seu objectiu és el d’enriquir-se, han creat els MP4, els iPods, mòbils amb reproductor d’MP3 i vide, etc.
S’han creat tots aquests dispositius perquè sabien, saben, que la gent d’aquesta societat ho comprarà, i es que ningú pot tenir quelcom més antic o de menys qualitat que el veí. Sempre pendents de les novetats, seguint les modes i tendències.

Aquests empresaris per tal de triomfar han seguit diferents estratègies, alguns només s’han preocupat de dur a terme una bona campanya de marketing i un bon disseny del producte, exemple l’iPod, d’altres s’han centrat en la funcionalitat i models senzills a baix cost, exemple Bluessens.

Vivim un mon globalitzat, una societat del consum, on les tendències i modes marquen i dicten les necessitats de les persones. Tenim el hàbit de comprar y consumir sense pensar (no s’ha de pensar), només ens hem de sentir millor durant una estona fugaç, però també cal comprar per després poder fardar, per enveja, per pertànyer a una “comunitat”, etc... Tot això les empreses ho coneixen i ho exploten.

Aquest model de consum és el que ha de seguir tenint la nostre societat?

Persepolis

Persepolis la vaig anar a veure al cine no gaire convençuda… Això que sigues de dibuixos animats no m’atreia en absolut. Però realment, em va agradar molt. Vosaltres, alguns, també l’heu vist, que en penseu?

Sinopsis:
“ Marjane crece en el Irán de la Revolución Islámica. Los fundamentalistas rompen las ilusiones de un pueblo, imponiendo el velo a las mujeres y encarcelando a miles de personas. Inteligente y sin miedo, Marjane descubre el punk, Abba e Iron Maiden. A los catorce años, sus padres la envían a una escuela en Austria. Resiste los malos tragos típicos de un adolescente y conoce el amor. Vuelve a Irán, aunque eso signifique ponerse el velo. Entra en la escuela de arte y se casa, al tiempo que continúa criticando al Gobierno. A los veinticuatro años, no puede resistir más la opresión y se va a Francia en busca de un futuro mejor.“

Així doncs, fins i tot els que no l’heu vist us heu pogut adonar amb aquest breu resum que la pel•lícula en qüestió no és una comèdia, i encara que és animada no té res a veure amb Shrek.
Potser, segurament, és animada perquè Persepolis és un còmic, i l’han portat al cinema amb el mateix format potser també per cridar l’atenció a un públic determinat (per la publicitat?). Però segurament l’han deixat en el seu estat pur perquè quan la veus, això ho comentava amb una amiga, no et sembla tan dura, el cop a la realitat no és tan fort pel fet dels dibuixos, això sí, sempre amb blanc i negra, i es que amb color ja s’haguessin passat, la història autobiogràfica de la iraní Marjane Satrapi és molt trista, i cal fer-ho notar.



Trailer

sobre l'ús incontrolat del mòbil

Bones,
el Dijous 3 d’Abril vaig penjar el videoclib de “me llaman calle” perquè, entre d’altres coses, visualitzéssiu (des de la realitat) algunes de les facetes que té “la joguina” tecnològica més important i més utilitzada dels nostres temps, el mòbil.
I deixant de banda si certes imatge ens van impactar més o menys (que per cert a mi bastant), segurament, la majoria de nosaltres, ens hem trobat en la mateixa situació que la noia, quan truca a la seva amiga perquè escolti “el concert”, i és possible que també us hàgiu fet una foto amb un dels vostres grups preferits o monuments o escultures o personatges estrambòtics... que us heu trobat inesperadament.
El que pretenc dir és que el mòbil l’utilitzem molt sovint, com ja he dit anteriorment, com una joguina, i no com una necessitat... tal i com estava pensada no fa tants anys. I encara que el mòbil està composat de múltiples funcions (jocs, mp3, camera, videocamera, missatges, guardar arxius, agenda, rellotge, calculadora, despertador,...) la seva finalitat, encara que ja no estic tan segura d’això, és la comunicació permanent, estem 24hores al dia i tots els dies de la vida a la disposició dels altres. I aquest factor és el que en el comentari anterior criticava, perquè no permet la insociabilitat (que com vaig comentar cal, ens és necessari).

Per altra banda, suposo que us haurà passat algun cop, masses vegades, que no voleu, no agafeu el telèfon perquè simplement no teniu ganes de parlar amb ningú. I això costa d’entendre, la gent s’enfada amb mi quan no agafo el telèfon perquè aquesta excusa no l’entenen... (potser es que no estan acostumats a sentir la veritat?). Però el que em fa més ràbia de l’ús del mòbil és l’excusa per fer tard... amb el grupillo de colegues de Sant Pol sempre i des de fa anys tothom fa tard, i encara ara creuen que s’excusen quan 10 min abans envien 1 sms dient que vindran més tard...
Però pensant una mica més, el mòbil comporta molts altres maldecaps. Tots recordareu aquells moments en que has de rebre una trucada important i et quedes sense bateria o cobertura, o el pitjor dels casos, quan et despertes sense el mòbil, que a part de sentir-te abandonat, d’una altre galàxia, perds tota l’agenda telefònica (per cert, us recomano que tingueu una llibreteta alternativa amb paper, es prehistòric però va molt bé). A part, ens ha creat mals hàbits, sovint truquem per trucar, escolten música per molestar, i el que és més fort, et poden immortalitzar i fer-te famós sense ni adonar-te’n!

Bueno, crec que ja he criticat suficient per avui, però abans de despedirme us vull preguntar si... Creieu que el mòbil ha canviat la nostre manera d’entendre i de viure la vida? (jo penso que sí, encara que no he vist altre realitat...). Creieu que cal educar en relació aquesta eina? (crec que després d’aquesta crítica no cal que opini).

Que tingueu un Bon dia!

SOBRE UN RETRATO

De manera que soy yo
el del retrato
y es otra vez entonces
por esa manía que tenemos
de guardar, celosamente,
los rastros del tiempo.

No obstante, no recuerdo
con exactitud. He olvidado
aquel día, el sol
de aquella mañana, lo que se habló,
a los que hablaron,
el porqué de la foto.

Ha pasado el tiempo:
millares de años
con sus días
encadenándose uno tras otro
como eslabones.

Ha pasado la época
de las referencias
y he aprendido de súbito
lo terrible, lo simple,
lo hermoso, lo importante
de los nombres, de las palabras
que sabía por los libros,
por el cine, por las cartas
de aquel amigo
que pasaba hambre
en una vieja ciudad
del Continente y me invitaba
a compartir su orgulloso exilio.

Han pasado millares de años
y no soy ya ese doble
que me mira, tan real,
detenido para siempre
en un paisaje que algunos
recorren con la fuerza
de la costumbre, sin siquiera
reparar en los efectos
de la erosión.

Algo ha sucedido entre nosotros
que nos diferencia, que nos separa:
nuestros tiempos no coinciden.

Armando Álvarez Bravo

Manu Chao - Me llaman calle

Fins i tot els somnis s’han homogeneïtzat

Bones,

L’altre dia vaig descobrir una cançó de Maldita Nerea. Ara us la posaré perquè està en total relació amb el tema que tractaré a continuació.



(Sento que sigui tan dolent el so i la imatge, però no he trobat res millor...)


D’acord amb alguns autors, “l’utilitarisme econòmic i la mitificació de les tecnologies de la informació han aconseguit crear un discurs neoliberal que reclama menys participació de l’Estat en els assumptes educatius i una major supeditació de les accions formatives a les necessitats del àmbit industrial i financer repercutint en menys inversions en el sistema públic, en benefici d’activitats privades d’ensenyança.” Així doncs, aquest discurs està potenciant la diferència de classes perquè l’educació ja no serveix per ascendir de classe. Sembla ser que per aconseguir un cert estatuts només cal ser espavilat, exageradament egoista i hipòcrita. Aquests no són els valors de moda? Tot i això, altres també creuen que cal tenir sort...

Però el gran problema que hi trobo és al fet que aquest discurs neoliberal s’ha expandit, s’ha massificat, per això començo a entendre perquè hi ha tantes persones que somien en ser “rics”, els somnis s’han homogeneïtzat; Per aconseguir l’eterna felicitat (que no existeix) cal tenir molts diners. A part, ja no em sorprèn el fet que la gent no somiï en un món més digne i ja no es parli d’Utopies, de Revolucions. Estic entenen perquè s’ha deixat de valorar la formació per la formació, llegir per plaer... En definitiva, estic comprenen perquè s’han infravalorat tots aquells actes que no tenen una finalitat material.

Potser ens cal, com va exposar Kant, insociabilitzar-nos , diu; “... como ocurre con los árboles del bosque que, al tratar de quitarse unos a otros aire y sol, se esfuerzan a buscarlos por encima de si mismos y de este modo crecen erguidos; mientras que aquellos otros que se dan en libertad y aislamiento extienden sus ramas caprichosamente y sus troncos enanos se encorvan y retuercen. Toda la cultura y todo el arte, ornatos del hombre, y hasta el más bello orden social, son frutos de la insociabilidad“.
Però hem dono conta que aquest exercici és molt complicat als temps que corren perquè mai estem sols... Sempre tenim el messenger i el mòbil entra d’altres tecnologies per està constantment activats, constantment actuant.

Així doncs, per acabar, penso que hem d’ensenyar a pensar, a mirar, a sentir des de dintre d’un mateix, cal escoltar-se a si mateix. Com fer-ho? Podriem començar potenciant l’educació autònoma...


* Area, M. (2001) (Coord.) Educar en la sociedad de la información. Bilbao: Desclée de Brouwer.