Mama Tierra




"No se trata de romper ventanas,
ni farolas ni de cara,
mejor romper conciencias..equivocadas..oye..
nadie nos enseñó ni a ti ni a mi,
nadie nos explicó ni a ti ni a mí,
mejor aprender, que corra la voz y quizás conseguir.."

Noviembre




I vosaltres també teniu ganes de canviar el món?

Hola.

Perdoneu-me, perquè amb el comentari del dia 10 de març em vaig precipitar. L’altre dia fent un shawarma amb una amiga em va dir que no sabia si veure aquesta pel•lícula perquè creia que seria molt comercial (al veure un anunci), i avui de casualitat he sentit un crític que ho corroborava. Vaig parlar sense fonaments, impulsada pels sentiments... I es que no miro gaire la televisió i menys els anuncis...
Així doncs, aquesta pel•lícula si que té publicitat però no és agressiva com ho podria ser The Eye (nacionalitat: USA), i es que l’altre dia La Caixa em va enviar un missatge al mòbil i em convidaven a veure-la.
Realment, no es d’estranyar que Cometas en el Cielo tingui publicitat ja que és una producció d’Estats Units (i Afgana), i si la mireu ho notareu perquè només expliquen una part de la història... Sempre estem amb les mateixes. Però evidentment m’alegro que hi hagi aquesta publicitat (invisible per mi), de lògica arribarà a més espectadors, però ja veieu que per altra banda aquest fet fa que un públic (minoritari) sigui reticent a mirar-la... No m’estranya que s’hagi creat la carrera de Publicitat...

Avui em despedeixo amb la cançó de Zimbawe. Sabeu que esta passant allà? Si us intriga mireu aquesta pàgina web; http://www.theothersight.com/zimbabue-en-caida-libre.html

El GRAN HERMANO TE VIGILA

Bones,

Cartells amb El GRAN HERMANO TE VIGILA són normals, quotidians, en la societat que George Orwell va crear, llibre anomenat 1984. Aquesta societat era “fictícia” però ara ja no ho és del tot. Perquè, sense cap intenció d’explicar-vos de que va el llibre, estem parlant d’una societat on l’Estat controla d’una manera exagerada als ciutadans.
No ser si us l’heu llegit, però tot i això, creieu que sóc massa exagerada al fer aquesta comparació? No ens hem “d’emparanoiar”, però les cameres estan per tot arreu. L’altre dia em van intentar atracar, denuncia-ho Gorai, em va dir el meu germà, pensa que ha estat gravat a la camera de la Caixa Laietana... D'altra banda, mai em vaig acostumar, quan treballava al Mediamarket, a aquella camera que només em gravava a mi... I es que d’experiències relacionades amb les cameres n’hi ha mil...

Ara m’agradaria que us preguntéssiu perquè ens volen controlar. No ho fan per la nostre pròpia seguretat, per altre banda ja fa temps que han deixat de confiar amb nosaltres... Potser simplement volen que ens sentim controlats i atemorits. Que en penseu?

Per acabar, he cregut important deixar-vos aquest paràgraf del llibre 1984, espero que us agradi tan com a mi.
“Y pensó en la telepantalla, que nunca dormía, que nunca se distraía ni dejaba de oír. Podían espiarle a uno día y noche, pero no perdiendo la cabeza era posible burlarlos. Con toda su habilidad, nunca habían logrado encontrar el procedimiento de saber lo que pensaba otro ser humano. Quizás esto fuera menos cierto cuando le tenían a uno en sus manos. No se sabía lo que pasaba dentro del Ministerio del Amor, pero era fácil figurárselo: torturas, drogas, delicados instrumentos que registraban las reacciones nerviosas, agotamiento progresivo por la falta de sueño, por la soledad y los interrogatorios implacables y persistentes. Los hechos no podían ser ocultados, se los exprimían a uno con la tortura o les seguían la pista con los interrogatorios. Pero si la finalidad que uno se proponía no era salvar la vida sino haber sido humanos hasta el final, ¿qué importaba todo aquello? Los sentimientos no podían cambiarlos; es más, ni uno mismo podría suprimirlos. Sin duda, podrían saber hasta el más pequeño detalle todo lo que uno hubiera hecho, dicho o pensado; pero el fondo del corazón, cuyo contenido era un misterio incluso para su dueño, se mantendría siempre inexpugnable.

I ara, si em permeteu, a rumbeeeaaaar amb La Pegatina! Com que no he trobat la cançó de Gran Hermano (hagués sigut ideal pel context) us deixo amb “Penjat”.

Ahir vaig anar a veure aquesta pel•lícula, em va agradar moltisim però no us explicaré de que va ni perquè em va agradar, ja que acabo de crear un enllaç perquè obtingueu la informació pertinent.
El que pretenc explicar aquí és un dels sentiments que vaig tenir al sortir del cinema, i tinc ganes de comentar-lo perquè no és la primera vegada que el tinc.
Havíeu sentit a parlar d’aquesta pel•lícula? Si és així, ha estat gràcies a algun amic, per algun crític o heu vist o sentit algun tipus de publicitat sobre Cometas en el cielo? Segurament, si heu sentit a parlar d’aquesta pel•lícula ha estat gràcies a algun crític, potser per algun “colega” o perquè us agraden aquest tipus de pel•lícules, com a mi, i us informeu. Amb això us vull dir que aquest tipus de cinema, és a dir, el cinema més crític, reivindicatiu, realista, potser més alternatiu no té mai o casi mai una gran publicitat al darrera. I el sentiment del que us parlava està en relació, perquè em fa ràbia que siguem tan pocs (potser cada vedada més, no ho ser) els que mirem, perquè ens agrada, aquest tipus de pel•lícules. S’haurien de valorar molt més, haurien de donar més suport publicitari per tal de potenciar-les, perquè al gust és crea! I es que amb pel•lícules, com Ciudad de Dios per posar un altre exemple, t’adones d’altres realitats, però el que és més important, les vius... que amb les noticies és pràcticament impossible... no ens dona temps!
Així doncs, com que no interessa potenciar aquests tipus de pel•lícules he pensat que nosaltres des de l’educació ho podríem fer, que us sembla?

...No hi ha un perquè, simplement aquesta cançó m'agrada molt i ho volia compartir amb vosaltres...

Bon dia,

L’altre dia, indignada, vaig penjar un comentari totalment polític i com és obvi gens objectiu. Com jo, hi ha molta gent que utilitza aquestes pàgines i tantes d’altres d’internet per fer política, expressar idees, ideologies, creences, etc... Amb això vull dir que la xarxa ens ha donat total obertura per expressar el que vulguem, com vulguem i a l’hora que vulguem. Aquest fet no seria negatiu del tot si algunes televisions i alguns diaris facin la seva feina i ens donessin noticies objectives, però sembla que la objectivitat ja no existeix. També va ser Nietzche qui va crear aquest caos? Del que estic segura és que tots nosaltres, jo diria que per naturalesa, som éssers subjectius, i ja ens va bé aquest tipus d’informació perquè d’aquesta manera per arribar a la crítica no cal pensar tan. Han aconseguit (juntament amb les institucions educatives) que deixem de pensar, cada vegada fa més mandra perquè no ho sabem fer...
Per altra banda, aquesta allau d’informació ens està deixant desinformats perquè rebem massa informació durant el dia i no ens acabem quedant en res, això amb gran mesura és el que em passa a mi... però també hi ha la gent que per aquest motiu s’ha tornat escèptica o nihilista, ja no creuen en res...

Així doncs, cal anar ven despert i ser atent per no deixar-nos influenciar ràpidament i poder pensar el que nosaltres vulguem. Aquesta tasca ser que no és gens fàcil...
Però animem-nos, us deixo amb la cançó de Fast line de Macaco.

Companys/es cal anar a votar

Bona nit,

Fa una estona he estat mirant el debat... i m’he recordat un dels grans moments del concert que vam anar aquest diumenge de Canteca de Macao. La cantant va introduir la cançó dient “Dedicada exclusivamente al sr Mariano Rajoy, haber si nos cuenta de una vez cual es su política de inmigración…”

Us deixo amb “Hijos del hambre".

Sense ganes d'actualitzar...

Hola,

Sóc la Gorai, obro aquest blog perquè principalment vui aprovar una assignatura de la Universitat, i per tan es mantindrà obert i l’aniré actualitzant, segur, fins al juny.
Ja veieu que la idea d’escriure aquí no m’acaba de motivar, però intentaré, en la mesura de lo possible, distreureos al màxim, i qui sap, potser os faig reflexionar i tot.... I, a part de posar les meves reflexions crítiques i algunes opinions sobre l’actualitat, també inclouré cançons, no només les que cregui adients pel context, sinó també posaré aquelles que ara tenen un sentit per mi.

Per cert, no se si us sorprèn el títol del blog. Vull deixar clar que no sóc una il·lusa i ser que no visc en un paradís. I suposo que són pocs els que ho pensen... Potser els mitjans de comunicació hauran aconseguit atemorir-nos? Es possible que tanta informació ha fet que “vivim” les males experiències dels altres com a nostres? Que en penseu de tot això? Jo ja us aniré rebel·lant la meva opinió sobre aquest i altres temes, però vosaltres em podeu enviar els comentaris que vulgueu...
Per altra banda, i sense contradir-me, crec que si que vivim en un paradís, no només tecnològic, siusplau, comparem-nos amb altres països, hem d’intentar deixar de mirar-nos tan el melic perquè.... “Today it's rainning”

Així doncs, os deixo amb Manu Chao.