aprender a vivir

"Emigrar, despedirse, cambiar, es aprender a vivir. Y aprender a vivir es también descubrir que en este mundo hay más lugares, más historias; es aprender a vivir en otra parte con lo que eres, com lo que fuiste, com lo que sabes y con lo que sabes que ignoras. Aprender a vivir es vivir con otros que no son tú, que no saben lo que tú sabes, que no creen lo que crees, que no conocen lo que tú conoces y no quieren lo que tú quieres. Aprender a vivir es dejar de pensar que sólo tenemos un lugar en este mundo, que sólo somos parte de una historia, de una verdad, de un camino, de una tierra y un destino. Aprender a vivir nuestro presente es adquirir conciencia de su historicidad, es aprender a movernos en la diversidad, aprender a nombrar la diferencia y a reconocer nuestra originalidad."

Julieta Piastro, Identidades en movimiento.

ASUNTOS SERIOS - El Puchero del hortelano

Control social

Vivim cada vegada en un món més globalitzat, la nova política mundial no té Estat. Així doncs no és d’estranyar que Tocqueville observés que el control social es situa fora de l’Estat.
Un mecanisme de control molt utilitzat pels sistemes comunistes és l’educació.
El comunisme manté el control polític en mans del partit de la classe treballadora, disminuint la població d’experts i procurant que la formació professional sempre estigui vinculada amb les necessitats reals de ma d’obra. Penso que la finalitat del Procés de Bolonia és controlar l’educació amb els mateixos objectius que en les societats comunistes, per tant volen que sigui la societat qui domini més que mai a la universitat. La diferència que i veig és al fet que Europa vol eradicar (ja ho està aconseguint) les ideologies universals, hem de ser individualistes, consumidors i sobretot cal creure amb la ciència, la nova religió.
La ciència és l’altre mecanisme de control molt important avui dia perquè s’ha “institucionalitzat”, entès com el “sistema de coneixement acceptat com legítim i valuós, que estructura la realitat i l’activitat de la gent i dels grups que formen la societat”*

En conclusió, ens fan creure que el més important pel desenvolupament de la nostra societat és la ciència. Pretenen així que deixem de pensar amb el canvi social? Assegurant d’aquesta manera la continuïtat indefinida del sistema capitalista?

¿esperando qué?

"Siempre que puedo me siento en los rincones. ¡Que encanto pasar inadvertido! Que nadie repare en ti, que nadie te vea. Me sente ante aquella mesita, digo, a esperar. Y allí estaba, esperando. Aparte del vaso de vino, ¿esperando qué? No lo sé. De pronto había desaparecido la sensación de delectación de momentos antes. Y sentí que surgia una inquietud. Me pregunté si no me había pasado la vida esperando, me pregunte más; ¿No sería que en La Habana todo se resumia a esperar, que La Habana se fundó para que todo el que naciera en ella se viera en la obligación de esperar?"

Inventario secreto de la Habana, Abilio Estévez (pág 23)



http://www.desdecuba.com/generaciony/

¿Habrá muchos modos de tristeza?

¿Habrá muchos modos de tristeza? Creo que fue Borges quien observó que el tango era el único baile triste, porqué se bailaba con seriedad absoluta. ¿Y que nos garantiza que la “seriedad absoluta” constituya la mejor garantía de la tristeza? ¿Por qué no puede una conga ser también un hecho perfectamente triste, como, por ejemplo, un golpe de ataúd en la tierra? “La tristeza mas triste” dice mi madre, que, a su modo, es tan sabia como Borges, “se oculta tras una máscara de fiesta”. Y termina con un suspiro: “¡Que angustia hay que tener, Dios mío, para andar siempre de bailoteos, con la jarana y la sonrisa en los labios!”.

Inventario secreto de la Habana, Abilio Estévez (pág 21)



Fuimos al concierto del grupo de reggaetón Clan 537 solo porqué coincidió con nuestra estancia en Trinidad. Esta canción ("Mirala")la escuchamos demasiado durante el viaje… ahora le tengo hasta cariño.
Recomendación: No vale la pena mirar todo el videoclib.




** Y siempre se escucha el reggaetón, por la influencia latina y la censura del estricto pensamiento revolucionario.

Mi unicornio azul, Silvio Rodriguez

De vuelta

Canción: Echate pa'lla echate pa'ca

Ahora suena el rock and roll
con el ritmo de este son
mezcla de estilo y de religión
y se cambió la situacion
con el viento a mÍ favor
y no es por nada pero me va mejor
esto es una guerra y no puede parar
no se cuanto tiempo el cuento va a durar
la gente en la calle no quiere pensar
si esto es una fiesta
que jodida esta
por eso
échate pa´lla, échate pa´ca
que la noche llega,asÍ que
échate pa´lla, échate pa´ca
que la rumba suena
asÍ que ponte a bailar
vamos a guarachar
que las cosas si no cambian
es mejor olvidar
ahora suena el rock and roll
con el ritmo de este son
y se cambio la situacion con el viento a mi favor
dicen que la vida es muy corta aquí
dicen que el futuro depende de ti
es cuestion de tiempo todo pasará
pero si no cambia es mejor olvidar
ahora suena el rock and roll
con el ritmo de este son
y se cambio la situacion
con el viento a mi favor
por eso
échate pa´lla échate pa´ca
que la noche llega, asi que
échate pa´lla échate pa´ca
que la rumba suena
asi que ponte a bailar
vamos a guarachar
que las cosas si no cambian
es mejor olvidar
por eso
échate pa´lla échate pa´ca

per fí a arribat l'hora d'embarcar-nos cap al Carib, demà ja estarem a La Habanna!

Un largo muro junto al mar

"Un largo muro junto al mar. Un lugar para sentarse y definir posiciones. Ya lo he dicho: creía descubrir dos modos de sentarse en él: de frente al mar o de frente a la ciudad. A partir de aquí, a lo mejor es posible llegar a algunas conclusiones de acuerdo con la actitud de quien allí se ha detenido. Si un paseante habanero decide detener su camino en el Malecón y dar la espaldo al mar para mirar ese lado frívolo de la ciudad, con los edificios de falsa elegancia de la década de los cincuenta, y los monumentos entre solemnes y graciosos (el parque Maceo, el monumento al Maine...), ¿no estará mostrando su recelo al mar?, ¿o será tal vez que prefiere ocultar sus afanes, sus deseos ocultos? Y aquel otro que antepone el mar a la ciudad, ¿qué evoca, qué anhela, a qué se encomienda?, ¿qué nuevos caminos espera? Una preciosa pregunta sería la siguiente: ¿cuál de los dos posee más coraje?, ¿el que da la cara a la ciudad o el que parece despreciarla?"


Inventario secreto de la Habana, Abilio Estévez

Loa del estudio

Loa del estudio

¡Estudia lo elemental! Para aquellos
cuya hora ha llegado.
No es nunca demasiado tarde.
¡Estudia el “abc”! No basta, pero
estúdialo. ¡No te canses!
¡Empieza! ¡Tú tienes que saberlo todo!
Estás llamado a ser un dirigente.

¡Estudia, hombre en el asilo!
¡Estudia, hombre en la cárcel!
¡Estudia, mujer en la cocina!
¡Estudia, sexagenario!
Estás llamado a ser un dirigente.

¡Asiste a la escuela, desamparado!
¡Persigue el saber, muerto de frío!
¡Empuña el libro, hambriento! ¡Es un arma!
Estás llamado a ser un dirigente.

¡No temas preguntar, compañero!
¡No te dejes convencer!
¡Compruébalo tú mismo!
Lo que no sabes por ti,
no lo sabes.
Repasa la cuenta
tú tienes que pagarla.
Apunta con tu dedo a cada cosa
y pregunta: “Y esto, ¿de qué?”
Estas llamado a ser un dirigente.



Bertolt Brecht (1933)

Hacia adelante
hacia atrás
¡Que bonita diversión!
Hacia adelante
hacia atrás
la vida es eso y nada más.

(estribillo de una canción popular)

MACACO - Incomunikaos

"Cuando era joven, alguien, un tal Jerry Rubin, acuñó una consigna de guerra contra lo que entonces se llamaba el Sistema. Decía simplemente: Do it. Eran les tiempos de los yippies, los herederos políticamente radicalizados de los hippies. Y do it quería decir actúa, casi como quien dice: espabila. En realidad, actúa quería decir: oponte activamente a todos los intentos del Sistema por adueñarse de tu experiencia del mundo, piénsalo todo por ti mismo y obra en consecuencia. Hablar hoy de los hippies provoca siempre sonrisitas indulgentes. Fueron apenas una moda, se dice, los niños floridos. Y sin embargo se olvida que el Sistema se sobrecogió cuando miles y miles de jóvenes en toda la tierra decidieron abandonar el mundo del consumo. Imaginadlo por un momento: dejaron de consumir, fue algo que se hizo. Hoy es impensable, imposible tal vez, el Sistema conoce el riesgo y ha aprendido bien la lección. Hoy, ya lo sabéis, la consigna sigue sonando, do it, pero ya sólo quiere decir: compra. Y Jerry Rubin es ahora un descerebrado adicto a las vitaminas que afirma que la única manera de combatir contra el Estado es reemplazarlo, como tantos y tantos héroes menores de aquellos tiempos que son ahora los que nos gobiernan. Do it, siendo la misma palabra, ha pasado de querer decir obra por ti mismo a significar obedece. Ésta es la cosa."


Carta a una Princesa, M. Morey

Kaddish por el hijo no nacido comença…

- ¡No!, dije en seguida, en el acto, sin titubear y de manera como quien dice instintiva, porque entretanto ya resulta del todo natural que nuestros instintos trabajen contra nuestros instintos, que, por así decirlo, nuestros contrainstintos trabajen en vez de nuestros instintos y que incluso ocupen su lugar – así hable yo con ingenio, si pueden calificarse de ingeniosas mis palabras, o sea, si puede considerarse ingeniosa la pura y triste verdad – así hablé, …

avui s’acaba l’assignatura… però no acabo el blog, ja deixarà de tenir sentit…

A cas pot ser etern el blog? Puc morir i continuar existint….?

D’aquí uns anys hi haurà saturació de blogs, fotologs, my spacer (i altres pàg. que s’han d’inventar encara…). Com és que necessitem d’aquests instruments?

Ens proporciona llibertat?

Vivim el control amb una normalitat preocupant…



Ja no ens fa por l’exposició?

Paranoia o masclisme?

Coneixieu aquest anunci? Va ser molt polèmic.... En una exposició ens el van ensenyar i ens van fer la pregunta clau;

Paranoia o masclisme?

Em va sorprendre, no ser si a vosaltres també, el fet que tantes noies de la classe estiguessin convençudes (potser només ho va semblar) que aquest anunci "només" fa el seu paper d’anunciar..., creien que sovint ens fem masses paranoies al respecte... Però jo el vaig veure i encara ara (ara amb un cert respecte) el veig masclista, el missatge aquí ja no és subliminar... Però potser sóc una paranoica, ja no ser que pensar....

Podria pensar que algunes noies de la classe no s’adonen del masclisme encobert de la nostre societat... Podria pensar també (seria una manera d’excusar-les?) que mai s’han parat a pensar sobre el tema i van dir el primer que van pensar, es van deixar influenciar...? Potser han après a separar la teoria de la pràctica i quan caminen pel carrer, per posar un exemple pràctic, en els seus esquemes mentals no si detectat el masclisme per mi tan evident (tan paranoic?)... Potser tenen sort, que realment no ho crec, i podrien contradir-me des de les seves experiències. Però potser sóc jo la paranoica, encara que, sincerament, tampoc ho crec.

Gocemos, si podemos, nuestra enfermedad,
pero nunca la creamos salud,
como los hombres hacen.
El defecto de los hombres no es el de estar enfermos
es el de llamar salud a su enfermedad,
y por eso no buscan curarse
y realmente no saben que es salud y que enfermedad.


F. Pessoa.

Lo mas vital

A UN OLMO SECO

Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.

¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.

No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.

Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.

Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas en alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.



Antonio Machado

Avui s’elimina l’art de la comunicació...

Se sap que abans la gent s’escrivia cartes, ho sabem perquè no fa gaire d’això, jo mateixa en vaig arriba a rebre... Les rebia a l’estiu....
Però se sap del cert perquè aquest ritual encara no ha desaparegut... hi ha gent que valora el passat, que no s’adapta amb tanta facilitat, que es integra amb els seus pensaments i les seves accions, o simplement hi ha gent que li agrada escriure cartes.

Amb la carta s’escriu tranquil•lament, es valora el pensament... tenim temps de decidir... pensar les conseqüències... esperar resposta quan hi ha resposta... i tot forma part d’un procediment lent, reflexiu...
Però avui la lentitud no és una qualitat, no pot ser una aptitud... i els estudiants hem après a fer els treballs i a estudiar els exàmens a últim moment... ens diuen universitaris i eliminem, i el que és més trist, d’una manera inconscient el temps del pensament... Així doncs, no només la gent que habita a les grans ciutats viu amb rapidesa... ja són pocs els que s’escapen... avui dia la majoria tenim internet! Avui s’elimina l’art de la comunicació...

Molts que coneixem El Messenger el fem servir... La idea en sí no està malament, ens permet la comunicació (només dels teus coneguts i amics) “gratuïtament”... Ens permet el luxe de dialogar, discutir, enamorar-nos, odiar... des de casa, amb pijama i mal pentinats. Pels qui no saben mentir aquí és concebible... els vergonyosos, els tímids, poden expressar els seus sentiments, a un se li poden declarar anònimament... Però com ja he dit, aquesta innovació elimina l’art de la comunicació perquè aquí les paraules flueixen massa ràpid, es perverteix l’art de l’escriptura... La gent s’acostuma a alliberar una mica i és impulsiva... és moltes vegades el que no és, no s’atreveix a ser, a la vida real... i aquí no hi ha evolució, transformació, possible per l’esser... només resignació...
Per altra banda, no es valoren, no com crec que s’haurien de valorar, els sentiments de l’altre... i es que en realitat penso que tan sols creiem parlar amb un ordinador...
També s’elimina la comunicació del silenci... per aquest motiu el silenci poques vegades ens diu alguna cosa... no sempre és tan incòmode!

No ens enganyem, estem perden facultats...

Habana Blus (BSO Habana Blues)

El fenomen Videoclib sovint ens aproxima a la realitat… podria arribar a ser un instrument educatiu motivardor pels adolescents…

de qui és culpa, en el fons?

La situació que hi ha actualment a Sud-àfrica és molt preocupant… hi ha països que estan condemnats a patir…

M’ha vingut de gust escriure un fragment de L’edat de ferro, llibre escrit per J.M. Coetzee, però no ser quin tros escollir... L’autor d’aquest llibre ha nascut a Sud-áfrica i el relat de la història passa a Ciutat del Cap, en els últims dies de l’apartheid….

“He estat pensant el que vas dir l’altre dia: que ja no hi ha pares ni mares. No puc creure que volguessis dir això. Els nens no creixen sense pares i mares. Els incendis i els homicides de què sentim parlar, la sorprenent crueltat, fins i tot això de pegar al senyor Vercueil... de qui és culpa, en el fons? Segurament la culpa ha de correspondre als pares que diuen: “Endavant, feu el que us plagui, ara sou els vostres propis amos, jo abandono l’autoritat que tinc sobre vosaltres”. Quin nen vol realment, en el fons del cor, que li diguin això? Segurament se n’anirà confós, pensant en veu baixa: “Ja no tinc mare, no tinc pare: és com si tingués la mare i el pare morts”. Us en renteu les mans i ells es converteixen en els fills dels morts”.

Los Jujadores

JUEGAN, juegan.
Agachados, arrugados, decrépitos.

Este hombre torvo
junto a los mares de su patria, más lejana que el sol,
cantó bellas canciones.

Canción de la belleza de la tierra,
canción de la belleza de la Amada,
canción, canción
que no precisa fin.

Este otro de la mano en la frente,
pálido como la última hoja de un árbol,
debe tener hijas rubias
de carne apretada,
granada,
rosada.

Juegan, juegan.

Los miro entre la vaga bruma del gas y el humo.
Y mirando estos hombres sé que la vida es triste.


Pablo Neruda.

Gaudim de les mateixes oportunitats?

Com sabeu, hi ha un percentatge molt minoritari de dones que cursen o han cursat la carrera d’enginyeria, o que s’han dedicat a la telecomunicació o a la informàtica.
La majoria de dones acrediten tenir títols socials-humanistes o, cada vegada més i amb més força, títols de la branca científica-biològica.

No tinc dades estadístiques... però el que acavo de dir és un fet! Així doncs, sense més preambuls... Continueu pensan que tots gaudim de les mateixes oportunitats independentment del sexe?
A continuació em proposo explicar algunes causes d’aquesta desigualtat, només, des de l’escola (encara que els factors de fora de l’escola també siguin molt importants... ).
Us vull explicar perquè la dona ha perdut l’autoestima i la confiança en les seves pròpies possibilitats.

L’escola mixta ha elaborat uns mecanismes que aparta a les nenes i dones dels camps cientifics-tecnològics. En els àmbits de la primeria i la secundaria es fomenta la creació d’estereotips que fa que les noies no s’interessin i no els i agradi les ciències i la tecnologia.
- Es treball amb el punt de partida del baix interès de les noies sobre la ciència i la tecnologia i es fomenta l’atenció d’aquests camps als nois.
- Sovint, en l’avaluació, per un mateix treball es concedeixen més puntuacions als nois que a les noies.
- Més expectatives, reflectides amb l’augment d’interacció entre el professorat i l’alumnat, del sexe masculí.
- Les relacions de l’alumnat. És possible que algunes noies que els interessi el camp tecnològic siguin rebutjades pels nois o es possible que no trobin cap amiga amb qui parlar d’aquests temes.
- Ausencia casi total d’imatges de dones en aquest camp. I quan hi són estan estereotipades.
- Les opcions dins del currículum. Les noies abandonen les disciplines científiques tant ràpid com tenen l’oportunitat.
- Els professors d’informàtica eren, en els seus inicis, matemàtics (les matemàtiques està estereotipat com camp masculí). Fet que ha determinat la informàtica com a disciplina escolar masculina.

*Area, M. (2001) (Coord.) Educar en la sociedad de la información. Bilbao: Desclée de Brouwer.



Bon cap de setmana!

Bebe, “Ella”

Fito y Fitipaldis - La casa por el tejado

Ahora si, parece que ya empiezo a entender
Las cosas importantes aquí
Son las que están detrás de la piel
Y todo lo demás....
empieza donde acaban mis pies
después de mucho tiempo aprendí
que hay cosas que es mejor no aprender.

El colegio poco me enseño.....si es por esos libros nunca aprendo...

“Attending the present”

Aquest Dimecres marxo a Lovaina (Bruseles) a fer un Workshop (un taller). Som unes 10persones que hi anem d’aquí, altres són de Berlín, i com dicta la lògica, de Leuven. I crec que cap sap encara que aprendre’m, si es que aprenen alguna cosa...
Sabem que haurem de parlar, debatre, amb anglès (jo no podré parlar…), hem hagut de veure unes 6 pel•lícules i el Workshop l’han anomenat “Attending the present”.

Em ve de gust comentar-ho aquí perquè, a part que em fa molta il•lusió, aquest event és factible, avui, degut a l’avenç tecnològic, 40 anys enrera no hagués pogut ser possible, ningú s’ho hagués plantejat (només gent amb molts diners...)
Fa molts pocs anys que ha paregut les companyies de baix cost, i en conseqüència una gamma molt àmplia d’albergs (bastant econòmics) sobretot a Europa. Per altra banda, les pel•lícules (que us explicaré més coses en una altre entrada, crec que és més interessant deixar-ho per després de la sortida) que ens han passat (ens han gravat) són tan alternatives que, no se si totes, però algunes no les haguéssim trobar al mercat espanyol o haguéssim tingut moltes dificultats. A part, teòricament tots els estudiants del món ja hem après l’anglès, així doncs, aquest projecte podríem dir que és factible gràcies a la globalització. I es que prefereixo aprofitar les poques coses positives que té. Encara que arribaré a Brussel•les i no se si tindré la sensació d’haver marxat gaire lluny (si no fos per l’idioma), perquè la gastronomia, les botigues, els bars, els restaurants s’han copiat, multiplicat per tot el món. Però tot i això, sempre queden les persones (amb diferents cultures, encara que cada vegada més homogeneïtzades) i aquells edificis, carrers, places històriques, allò que és considerat art (o no), que em fa viatjar.



Per cert, en l’apartat de Links us he posat el reportatge que van fer a la Cuatro “Amarás al lider sobre todas las cosas”. Com podeu observar, té sis parts i només us he posat la primera, les altres les trobareu el youtbe sense problemes. Us recomano que ho mireu, és molt interessant de veure’l i impacte (crec que sobretot pels que hagueu llegit 1984).
Després també volia dir-vos que la foto del títol l’he tret de www.fotolog.com/_drugo.

I per acabar aquest comentari volia deixar-vos amb alguna cançó... però aquest cop no ser quina escollir... Així que acabo de decidir tancar l’entrada amb la Fuga “Nunca Mais” (en direccte) ...perquè el Dissabte la Marina em va trucar quan estava gaudint d’aquest grup al Viñarock... pel concert a Razz... pels altres... i els que vindran...

"Para el futuro o para el pasado, para la época en que se pueda pensar libremente, en que los hombres sean distintos unos de otros y no vivan solitarios… Para que la verdad exista y lo que se haya hecho no pueda ser deshecho:
Desde esta época de uniformidad, de este tiempo de soledad, la Edad del Gran Hermano, la época del doblepensar… ¡muchas felicidades!"

1984, George Orwell (pàg. 35)

Ja són els nostres esclaus!

Penso que el consumisme en si no seria un problema, encara que, com ja he comentat, viuríem enganyats. Però n’hi aquest, des del meu punt de vista, seria motiu de molta preocupació, ja que avui en dia, que és real? De vegades tinc la sensació que la veritat és tabú..., però aquest no és el tema que volia tractar. Estava dient que el consumisme només seria un fet com tants d’altres, si no fos que està creant més diferències de classes socials (és una realitat, assenyalat per exemple a l’Informe de l’Administració Nacional d’Informació i Telecomunicació de EEUU, que està recopilat part d’ell en El Pais, 10-VII.99;pàg. 30). I encara que nosaltres, qui més qui menys, podem estalviar per comprar-nos un MP3, un ordenador portàtil, un mòbil amb moltes prestacions (quan el perdem) , etc, altres, recordar-vos que hi ha un col•lectiu en la nostre població, i no són tan sols els anomenats 4rt món, que no tenen, no poden aconseguir, el que nosaltres creiem essencial, vital per viure, com és el internet; el Messenger, el Hotmail, el Fotolog, la Wikipedia!

I d’acord que l’ajuntament en vista d’aquesta problemàtica ha establert unes normatives perquè tots tinguem les mateixes oportunitats d’aprendre, de desenvolupar les nostres capacitats. Però no ens equivoquem, aquestes diferències esta creant més rancors, més “guetos” , més sentiments i més profunds de inferioritat i superioritat. I encara que l’escola intenta, suposo, dissoldre aquestes diferències el problema és massa greu per eradicar-lo des d’aquestes institucions. Com tots sabeu, no interessa parar n’hi reduir aquest afany de consumi perquè ho potencia (creant normes explicites i implícites) la gent que ens mana; en primer lloc les multinacionals, en segon lloc els Mass Media i a última posició el Govern.

Sense adonar-me només he comentat la gent que m’envolta, per això només apuntar ja per finalitzar que la diferència de classes és encara més brutal si ens comparem amb la població dels països del 3r món, ja són els nostres esclaus!



“Caballero... la pobreza no es un vicio. Cierto. Y sé todavía mejor que la afición a la bebida no es una virtud. Pero la miseria, caballero, la miseria sí es un vicio. En la pobreza conserva uno todavía la dignidad de sus sentimientos congénitos; en la miseria, jamás la conserva nadie. A un hombre en la miseria, ni siquiera le echan a palos de la sociedad humana, sino que le barren a escobazos, para que sea más humillante aun. Y bien hecho, pues en la miseria, uno es el primero en humillarse.”

Dostoievski (1997) Crimen y castigo (pàg. 8)

la vida me da palo, Mano Negra.




"Si la vida me da palo
yo la voy a soportar
si la vida me da palo
yo la voy a espavilar."

The World

“The World” és el quart llargmetratge del xino Zhang Ke Jia i el primer no censurat al seu propi país. La historia dels personatges és bastant mínima, s’observa una amistat, un antic amor, una relació de domini,... però el que fa interessant aquesta pel•lícula és el context, és a dir, el lloc on passen aquestes historietes. I es que tots ells treballen i viuen en un parc temàtic i pràcticament no tenen relació amb ningú de l’exterior.

Aquest Parc Món, que així s’anomena, és molt curios perquè com diu en el cartell de benvinguda “donants un dia, et mostrarem el món”, és ven cert. Els visitants amb tan sols un dia tenen la oportunitat de viatjar als cinc continents. Poden veure la Torre Eiffel (que mesura un terç de la real a París), la torre de Pizza (on tots els turistes es fan la típica foto), poden passa una estona a Egipte, a Manhattan (on trobaran les Torres Bessones), a la catedral de Notre Damm, etc...

Jo diria que el parc més semblant que tenim nosaltres és “Catalunya en miniatura”. On les escoles i algunes, poques, famílies van a passar el dia amb la intenció d’educar, i tot i això estic convençuda que aquest parc no té tants guanys com el parc de la pel•lícula perquè l’empresari del Parc Món ha sabut veure les necessitats del seu poble. La majoria d’aquesta gent només pensa en viatjar, en sortir de la ciutat per anar a veure algun familiar, per veure, simplement, altres realitats o per anar a treballar a fora. A part, estan patint un fort procés d’aculturalització i tenen la necessitat, com tothom, de sentir-se lliures, i es que la seva vida no ho és en absolut. Tenen la impossibilitat de viure autèntiques experiències i estan condemnats des del seu naixement a una vida grisa, pobre i monòtona. Per això no és d’estranyar que aquest parc tingui èxit, els dona la oportunitat de somiar, de viure una felicitat totalment artificial...

Però la meva intenció tampoc era la de criticar aquests xinesos, ja que nosaltres, en la nostre societat consumidora també vivim, massa sovint, en un altre tipus de felicitat artificial que també ens han creat.



Trailer

El cicle sense fi

Ahir a la tarda anant amb bus vaig pensar que avui podria parlar, parlaré, sobre un altre fenomen tecnològic d’actualitat, el MP3. I suposo que hi vaig caure simplement perquè havia de pensar amb alguna cosa per tal d’actualitzar, i perquè en aquell moment portava els cascos, escoltava La Pegatina. I es que sovint porto el MP3, i no ser si a vosaltres també us passa, però m’estic viciant perquè a part de no sentir-me tan sola, aïllar-me de converses, frases desagradables, la música, en general, m’anima! I aquests pensaments crec que són bastant generalitzats, perquè hi ha moltissima gent que porta auriculars (de diferents mides, dissenys, colors,... ), i s’aïllen en el seu món únic i intransferible. Llavors, el fenomen MP3 ens podria estar potenciant la individualitat que tants autors PostModerns critiquen?

Com ja he comentat, aquesta innovació té molt èxit, mou molts diners i ha revolucionat la indústria musical. És per això que en el mercat trobem gran varietat de marques, preus molt diferents i amb moltes variacions en els models. Però aquest fenomen no s’acaba aquí, com que les empreses són innovadores i el seu objectiu és el d’enriquir-se, han creat els MP4, els iPods, mòbils amb reproductor d’MP3 i vide, etc.
S’han creat tots aquests dispositius perquè sabien, saben, que la gent d’aquesta societat ho comprarà, i es que ningú pot tenir quelcom més antic o de menys qualitat que el veí. Sempre pendents de les novetats, seguint les modes i tendències.

Aquests empresaris per tal de triomfar han seguit diferents estratègies, alguns només s’han preocupat de dur a terme una bona campanya de marketing i un bon disseny del producte, exemple l’iPod, d’altres s’han centrat en la funcionalitat i models senzills a baix cost, exemple Bluessens.

Vivim un mon globalitzat, una societat del consum, on les tendències i modes marquen i dicten les necessitats de les persones. Tenim el hàbit de comprar y consumir sense pensar (no s’ha de pensar), només ens hem de sentir millor durant una estona fugaç, però també cal comprar per després poder fardar, per enveja, per pertànyer a una “comunitat”, etc... Tot això les empreses ho coneixen i ho exploten.

Aquest model de consum és el que ha de seguir tenint la nostre societat?

Persepolis

Persepolis la vaig anar a veure al cine no gaire convençuda… Això que sigues de dibuixos animats no m’atreia en absolut. Però realment, em va agradar molt. Vosaltres, alguns, també l’heu vist, que en penseu?

Sinopsis:
“ Marjane crece en el Irán de la Revolución Islámica. Los fundamentalistas rompen las ilusiones de un pueblo, imponiendo el velo a las mujeres y encarcelando a miles de personas. Inteligente y sin miedo, Marjane descubre el punk, Abba e Iron Maiden. A los catorce años, sus padres la envían a una escuela en Austria. Resiste los malos tragos típicos de un adolescente y conoce el amor. Vuelve a Irán, aunque eso signifique ponerse el velo. Entra en la escuela de arte y se casa, al tiempo que continúa criticando al Gobierno. A los veinticuatro años, no puede resistir más la opresión y se va a Francia en busca de un futuro mejor.“

Així doncs, fins i tot els que no l’heu vist us heu pogut adonar amb aquest breu resum que la pel•lícula en qüestió no és una comèdia, i encara que és animada no té res a veure amb Shrek.
Potser, segurament, és animada perquè Persepolis és un còmic, i l’han portat al cinema amb el mateix format potser també per cridar l’atenció a un públic determinat (per la publicitat?). Però segurament l’han deixat en el seu estat pur perquè quan la veus, això ho comentava amb una amiga, no et sembla tan dura, el cop a la realitat no és tan fort pel fet dels dibuixos, això sí, sempre amb blanc i negra, i es que amb color ja s’haguessin passat, la història autobiogràfica de la iraní Marjane Satrapi és molt trista, i cal fer-ho notar.



Trailer

sobre l'ús incontrolat del mòbil

Bones,
el Dijous 3 d’Abril vaig penjar el videoclib de “me llaman calle” perquè, entre d’altres coses, visualitzéssiu (des de la realitat) algunes de les facetes que té “la joguina” tecnològica més important i més utilitzada dels nostres temps, el mòbil.
I deixant de banda si certes imatge ens van impactar més o menys (que per cert a mi bastant), segurament, la majoria de nosaltres, ens hem trobat en la mateixa situació que la noia, quan truca a la seva amiga perquè escolti “el concert”, i és possible que també us hàgiu fet una foto amb un dels vostres grups preferits o monuments o escultures o personatges estrambòtics... que us heu trobat inesperadament.
El que pretenc dir és que el mòbil l’utilitzem molt sovint, com ja he dit anteriorment, com una joguina, i no com una necessitat... tal i com estava pensada no fa tants anys. I encara que el mòbil està composat de múltiples funcions (jocs, mp3, camera, videocamera, missatges, guardar arxius, agenda, rellotge, calculadora, despertador,...) la seva finalitat, encara que ja no estic tan segura d’això, és la comunicació permanent, estem 24hores al dia i tots els dies de la vida a la disposició dels altres. I aquest factor és el que en el comentari anterior criticava, perquè no permet la insociabilitat (que com vaig comentar cal, ens és necessari).

Per altra banda, suposo que us haurà passat algun cop, masses vegades, que no voleu, no agafeu el telèfon perquè simplement no teniu ganes de parlar amb ningú. I això costa d’entendre, la gent s’enfada amb mi quan no agafo el telèfon perquè aquesta excusa no l’entenen... (potser es que no estan acostumats a sentir la veritat?). Però el que em fa més ràbia de l’ús del mòbil és l’excusa per fer tard... amb el grupillo de colegues de Sant Pol sempre i des de fa anys tothom fa tard, i encara ara creuen que s’excusen quan 10 min abans envien 1 sms dient que vindran més tard...
Però pensant una mica més, el mòbil comporta molts altres maldecaps. Tots recordareu aquells moments en que has de rebre una trucada important i et quedes sense bateria o cobertura, o el pitjor dels casos, quan et despertes sense el mòbil, que a part de sentir-te abandonat, d’una altre galàxia, perds tota l’agenda telefònica (per cert, us recomano que tingueu una llibreteta alternativa amb paper, es prehistòric però va molt bé). A part, ens ha creat mals hàbits, sovint truquem per trucar, escolten música per molestar, i el que és més fort, et poden immortalitzar i fer-te famós sense ni adonar-te’n!

Bueno, crec que ja he criticat suficient per avui, però abans de despedirme us vull preguntar si... Creieu que el mòbil ha canviat la nostre manera d’entendre i de viure la vida? (jo penso que sí, encara que no he vist altre realitat...). Creieu que cal educar en relació aquesta eina? (crec que després d’aquesta crítica no cal que opini).

Que tingueu un Bon dia!

SOBRE UN RETRATO

De manera que soy yo
el del retrato
y es otra vez entonces
por esa manía que tenemos
de guardar, celosamente,
los rastros del tiempo.

No obstante, no recuerdo
con exactitud. He olvidado
aquel día, el sol
de aquella mañana, lo que se habló,
a los que hablaron,
el porqué de la foto.

Ha pasado el tiempo:
millares de años
con sus días
encadenándose uno tras otro
como eslabones.

Ha pasado la época
de las referencias
y he aprendido de súbito
lo terrible, lo simple,
lo hermoso, lo importante
de los nombres, de las palabras
que sabía por los libros,
por el cine, por las cartas
de aquel amigo
que pasaba hambre
en una vieja ciudad
del Continente y me invitaba
a compartir su orgulloso exilio.

Han pasado millares de años
y no soy ya ese doble
que me mira, tan real,
detenido para siempre
en un paisaje que algunos
recorren con la fuerza
de la costumbre, sin siquiera
reparar en los efectos
de la erosión.

Algo ha sucedido entre nosotros
que nos diferencia, que nos separa:
nuestros tiempos no coinciden.

Armando Álvarez Bravo

Manu Chao - Me llaman calle

Fins i tot els somnis s’han homogeneïtzat

Bones,

L’altre dia vaig descobrir una cançó de Maldita Nerea. Ara us la posaré perquè està en total relació amb el tema que tractaré a continuació.



(Sento que sigui tan dolent el so i la imatge, però no he trobat res millor...)


D’acord amb alguns autors, “l’utilitarisme econòmic i la mitificació de les tecnologies de la informació han aconseguit crear un discurs neoliberal que reclama menys participació de l’Estat en els assumptes educatius i una major supeditació de les accions formatives a les necessitats del àmbit industrial i financer repercutint en menys inversions en el sistema públic, en benefici d’activitats privades d’ensenyança.” Així doncs, aquest discurs està potenciant la diferència de classes perquè l’educació ja no serveix per ascendir de classe. Sembla ser que per aconseguir un cert estatuts només cal ser espavilat, exageradament egoista i hipòcrita. Aquests no són els valors de moda? Tot i això, altres també creuen que cal tenir sort...

Però el gran problema que hi trobo és al fet que aquest discurs neoliberal s’ha expandit, s’ha massificat, per això començo a entendre perquè hi ha tantes persones que somien en ser “rics”, els somnis s’han homogeneïtzat; Per aconseguir l’eterna felicitat (que no existeix) cal tenir molts diners. A part, ja no em sorprèn el fet que la gent no somiï en un món més digne i ja no es parli d’Utopies, de Revolucions. Estic entenen perquè s’ha deixat de valorar la formació per la formació, llegir per plaer... En definitiva, estic comprenen perquè s’han infravalorat tots aquells actes que no tenen una finalitat material.

Potser ens cal, com va exposar Kant, insociabilitzar-nos , diu; “... como ocurre con los árboles del bosque que, al tratar de quitarse unos a otros aire y sol, se esfuerzan a buscarlos por encima de si mismos y de este modo crecen erguidos; mientras que aquellos otros que se dan en libertad y aislamiento extienden sus ramas caprichosamente y sus troncos enanos se encorvan y retuercen. Toda la cultura y todo el arte, ornatos del hombre, y hasta el más bello orden social, son frutos de la insociabilidad“.
Però hem dono conta que aquest exercici és molt complicat als temps que corren perquè mai estem sols... Sempre tenim el messenger i el mòbil entra d’altres tecnologies per està constantment activats, constantment actuant.

Així doncs, per acabar, penso que hem d’ensenyar a pensar, a mirar, a sentir des de dintre d’un mateix, cal escoltar-se a si mateix. Com fer-ho? Podriem començar potenciant l’educació autònoma...


* Area, M. (2001) (Coord.) Educar en la sociedad de la información. Bilbao: Desclée de Brouwer.

Mama Tierra




"No se trata de romper ventanas,
ni farolas ni de cara,
mejor romper conciencias..equivocadas..oye..
nadie nos enseñó ni a ti ni a mi,
nadie nos explicó ni a ti ni a mí,
mejor aprender, que corra la voz y quizás conseguir.."

Noviembre




I vosaltres també teniu ganes de canviar el món?

Hola.

Perdoneu-me, perquè amb el comentari del dia 10 de març em vaig precipitar. L’altre dia fent un shawarma amb una amiga em va dir que no sabia si veure aquesta pel•lícula perquè creia que seria molt comercial (al veure un anunci), i avui de casualitat he sentit un crític que ho corroborava. Vaig parlar sense fonaments, impulsada pels sentiments... I es que no miro gaire la televisió i menys els anuncis...
Així doncs, aquesta pel•lícula si que té publicitat però no és agressiva com ho podria ser The Eye (nacionalitat: USA), i es que l’altre dia La Caixa em va enviar un missatge al mòbil i em convidaven a veure-la.
Realment, no es d’estranyar que Cometas en el Cielo tingui publicitat ja que és una producció d’Estats Units (i Afgana), i si la mireu ho notareu perquè només expliquen una part de la història... Sempre estem amb les mateixes. Però evidentment m’alegro que hi hagi aquesta publicitat (invisible per mi), de lògica arribarà a més espectadors, però ja veieu que per altra banda aquest fet fa que un públic (minoritari) sigui reticent a mirar-la... No m’estranya que s’hagi creat la carrera de Publicitat...

Avui em despedeixo amb la cançó de Zimbawe. Sabeu que esta passant allà? Si us intriga mireu aquesta pàgina web; http://www.theothersight.com/zimbabue-en-caida-libre.html

El GRAN HERMANO TE VIGILA

Bones,

Cartells amb El GRAN HERMANO TE VIGILA són normals, quotidians, en la societat que George Orwell va crear, llibre anomenat 1984. Aquesta societat era “fictícia” però ara ja no ho és del tot. Perquè, sense cap intenció d’explicar-vos de que va el llibre, estem parlant d’una societat on l’Estat controla d’una manera exagerada als ciutadans.
No ser si us l’heu llegit, però tot i això, creieu que sóc massa exagerada al fer aquesta comparació? No ens hem “d’emparanoiar”, però les cameres estan per tot arreu. L’altre dia em van intentar atracar, denuncia-ho Gorai, em va dir el meu germà, pensa que ha estat gravat a la camera de la Caixa Laietana... D'altra banda, mai em vaig acostumar, quan treballava al Mediamarket, a aquella camera que només em gravava a mi... I es que d’experiències relacionades amb les cameres n’hi ha mil...

Ara m’agradaria que us preguntéssiu perquè ens volen controlar. No ho fan per la nostre pròpia seguretat, per altre banda ja fa temps que han deixat de confiar amb nosaltres... Potser simplement volen que ens sentim controlats i atemorits. Que en penseu?

Per acabar, he cregut important deixar-vos aquest paràgraf del llibre 1984, espero que us agradi tan com a mi.
“Y pensó en la telepantalla, que nunca dormía, que nunca se distraía ni dejaba de oír. Podían espiarle a uno día y noche, pero no perdiendo la cabeza era posible burlarlos. Con toda su habilidad, nunca habían logrado encontrar el procedimiento de saber lo que pensaba otro ser humano. Quizás esto fuera menos cierto cuando le tenían a uno en sus manos. No se sabía lo que pasaba dentro del Ministerio del Amor, pero era fácil figurárselo: torturas, drogas, delicados instrumentos que registraban las reacciones nerviosas, agotamiento progresivo por la falta de sueño, por la soledad y los interrogatorios implacables y persistentes. Los hechos no podían ser ocultados, se los exprimían a uno con la tortura o les seguían la pista con los interrogatorios. Pero si la finalidad que uno se proponía no era salvar la vida sino haber sido humanos hasta el final, ¿qué importaba todo aquello? Los sentimientos no podían cambiarlos; es más, ni uno mismo podría suprimirlos. Sin duda, podrían saber hasta el más pequeño detalle todo lo que uno hubiera hecho, dicho o pensado; pero el fondo del corazón, cuyo contenido era un misterio incluso para su dueño, se mantendría siempre inexpugnable.

I ara, si em permeteu, a rumbeeeaaaar amb La Pegatina! Com que no he trobat la cançó de Gran Hermano (hagués sigut ideal pel context) us deixo amb “Penjat”.

Ahir vaig anar a veure aquesta pel•lícula, em va agradar moltisim però no us explicaré de que va ni perquè em va agradar, ja que acabo de crear un enllaç perquè obtingueu la informació pertinent.
El que pretenc explicar aquí és un dels sentiments que vaig tenir al sortir del cinema, i tinc ganes de comentar-lo perquè no és la primera vegada que el tinc.
Havíeu sentit a parlar d’aquesta pel•lícula? Si és així, ha estat gràcies a algun amic, per algun crític o heu vist o sentit algun tipus de publicitat sobre Cometas en el cielo? Segurament, si heu sentit a parlar d’aquesta pel•lícula ha estat gràcies a algun crític, potser per algun “colega” o perquè us agraden aquest tipus de pel•lícules, com a mi, i us informeu. Amb això us vull dir que aquest tipus de cinema, és a dir, el cinema més crític, reivindicatiu, realista, potser més alternatiu no té mai o casi mai una gran publicitat al darrera. I el sentiment del que us parlava està en relació, perquè em fa ràbia que siguem tan pocs (potser cada vedada més, no ho ser) els que mirem, perquè ens agrada, aquest tipus de pel•lícules. S’haurien de valorar molt més, haurien de donar més suport publicitari per tal de potenciar-les, perquè al gust és crea! I es que amb pel•lícules, com Ciudad de Dios per posar un altre exemple, t’adones d’altres realitats, però el que és més important, les vius... que amb les noticies és pràcticament impossible... no ens dona temps!
Així doncs, com que no interessa potenciar aquests tipus de pel•lícules he pensat que nosaltres des de l’educació ho podríem fer, que us sembla?

...No hi ha un perquè, simplement aquesta cançó m'agrada molt i ho volia compartir amb vosaltres...

Bon dia,

L’altre dia, indignada, vaig penjar un comentari totalment polític i com és obvi gens objectiu. Com jo, hi ha molta gent que utilitza aquestes pàgines i tantes d’altres d’internet per fer política, expressar idees, ideologies, creences, etc... Amb això vull dir que la xarxa ens ha donat total obertura per expressar el que vulguem, com vulguem i a l’hora que vulguem. Aquest fet no seria negatiu del tot si algunes televisions i alguns diaris facin la seva feina i ens donessin noticies objectives, però sembla que la objectivitat ja no existeix. També va ser Nietzche qui va crear aquest caos? Del que estic segura és que tots nosaltres, jo diria que per naturalesa, som éssers subjectius, i ja ens va bé aquest tipus d’informació perquè d’aquesta manera per arribar a la crítica no cal pensar tan. Han aconseguit (juntament amb les institucions educatives) que deixem de pensar, cada vegada fa més mandra perquè no ho sabem fer...
Per altra banda, aquesta allau d’informació ens està deixant desinformats perquè rebem massa informació durant el dia i no ens acabem quedant en res, això amb gran mesura és el que em passa a mi... però també hi ha la gent que per aquest motiu s’ha tornat escèptica o nihilista, ja no creuen en res...

Així doncs, cal anar ven despert i ser atent per no deixar-nos influenciar ràpidament i poder pensar el que nosaltres vulguem. Aquesta tasca ser que no és gens fàcil...
Però animem-nos, us deixo amb la cançó de Fast line de Macaco.

Companys/es cal anar a votar

Bona nit,

Fa una estona he estat mirant el debat... i m’he recordat un dels grans moments del concert que vam anar aquest diumenge de Canteca de Macao. La cantant va introduir la cançó dient “Dedicada exclusivamente al sr Mariano Rajoy, haber si nos cuenta de una vez cual es su política de inmigración…”

Us deixo amb “Hijos del hambre".

Sense ganes d'actualitzar...

Hola,

Sóc la Gorai, obro aquest blog perquè principalment vui aprovar una assignatura de la Universitat, i per tan es mantindrà obert i l’aniré actualitzant, segur, fins al juny.
Ja veieu que la idea d’escriure aquí no m’acaba de motivar, però intentaré, en la mesura de lo possible, distreureos al màxim, i qui sap, potser os faig reflexionar i tot.... I, a part de posar les meves reflexions crítiques i algunes opinions sobre l’actualitat, també inclouré cançons, no només les que cregui adients pel context, sinó també posaré aquelles que ara tenen un sentit per mi.

Per cert, no se si us sorprèn el títol del blog. Vull deixar clar que no sóc una il·lusa i ser que no visc en un paradís. I suposo que són pocs els que ho pensen... Potser els mitjans de comunicació hauran aconseguit atemorir-nos? Es possible que tanta informació ha fet que “vivim” les males experiències dels altres com a nostres? Que en penseu de tot això? Jo ja us aniré rebel·lant la meva opinió sobre aquest i altres temes, però vosaltres em podeu enviar els comentaris que vulgueu...
Per altra banda, i sense contradir-me, crec que si que vivim en un paradís, no només tecnològic, siusplau, comparem-nos amb altres països, hem d’intentar deixar de mirar-nos tan el melic perquè.... “Today it's rainning”

Així doncs, os deixo amb Manu Chao.