miércoles, 12 de marzo de 2008

El GRAN HERMANO TE VIGILA

Bones,

Cartells amb El GRAN HERMANO TE VIGILA són normals, quotidians, en la societat que George Orwell va crear, llibre anomenat 1984. Aquesta societat era “fictícia” però ara ja no ho és del tot. Perquè, sense cap intenció d’explicar-vos de que va el llibre, estem parlant d’una societat on l’Estat controla d’una manera exagerada als ciutadans.
No ser si us l’heu llegit, però tot i això, creieu que sóc massa exagerada al fer aquesta comparació? No ens hem “d’emparanoiar”, però les cameres estan per tot arreu. L’altre dia em van intentar atracar, denuncia-ho Gorai, em va dir el meu germà, pensa que ha estat gravat a la camera de la Caixa Laietana... D'altra banda, mai em vaig acostumar, quan treballava al Mediamarket, a aquella camera que només em gravava a mi... I es que d’experiències relacionades amb les cameres n’hi ha mil...

Ara m’agradaria que us preguntéssiu perquè ens volen controlar. No ho fan per la nostre pròpia seguretat, per altre banda ja fa temps que han deixat de confiar amb nosaltres... Potser simplement volen que ens sentim controlats i atemorits. Que en penseu?

Per acabar, he cregut important deixar-vos aquest paràgraf del llibre 1984, espero que us agradi tan com a mi.
“Y pensó en la telepantalla, que nunca dormía, que nunca se distraía ni dejaba de oír. Podían espiarle a uno día y noche, pero no perdiendo la cabeza era posible burlarlos. Con toda su habilidad, nunca habían logrado encontrar el procedimiento de saber lo que pensaba otro ser humano. Quizás esto fuera menos cierto cuando le tenían a uno en sus manos. No se sabía lo que pasaba dentro del Ministerio del Amor, pero era fácil figurárselo: torturas, drogas, delicados instrumentos que registraban las reacciones nerviosas, agotamiento progresivo por la falta de sueño, por la soledad y los interrogatorios implacables y persistentes. Los hechos no podían ser ocultados, se los exprimían a uno con la tortura o les seguían la pista con los interrogatorios. Pero si la finalidad que uno se proponía no era salvar la vida sino haber sido humanos hasta el final, ¿qué importaba todo aquello? Los sentimientos no podían cambiarlos; es más, ni uno mismo podría suprimirlos. Sin duda, podrían saber hasta el más pequeño detalle todo lo que uno hubiera hecho, dicho o pensado; pero el fondo del corazón, cuyo contenido era un misterio incluso para su dueño, se mantendría siempre inexpugnable.

I ara, si em permeteu, a rumbeeeaaaar amb La Pegatina! Com que no he trobat la cançó de Gran Hermano (hagués sigut ideal pel context) us deixo amb “Penjat”.


1 comentario:

Maria dijo...

Arrivarà un dia, no gaire llunyà, en què els humans durem incorportat un xip! Temps al temps...
I es que no solament Hisenda controla...
Vagi bè!
Maria