Bones,
L’altre dia vaig descobrir una cançó de Maldita Nerea. Ara us la posaré perquè està en total relació amb el tema que tractaré a continuació.
(Sento que sigui tan dolent el so i la imatge, però no he trobat res millor...)
D’acord amb alguns autors, “l’utilitarisme econòmic i la mitificació de les tecnologies de la informació han aconseguit crear un discurs neoliberal que reclama menys participació de l’Estat en els assumptes educatius i una major supeditació de les accions formatives a les necessitats del àmbit industrial i financer repercutint en menys inversions en el sistema públic, en benefici d’activitats privades d’ensenyança.” Així doncs, aquest discurs està potenciant la diferència de classes perquè l’educació ja no serveix per ascendir de classe. Sembla ser que per aconseguir un cert estatuts només cal ser espavilat, exageradament egoista i hipòcrita. Aquests no són els valors de moda? Tot i això, altres també creuen que cal tenir sort...
Però el gran problema que hi trobo és al fet que aquest discurs neoliberal s’ha expandit, s’ha massificat, per això començo a entendre perquè hi ha tantes persones que somien en ser “rics”, els somnis s’han homogeneïtzat; Per aconseguir l’eterna felicitat (que no existeix) cal tenir molts diners. A part, ja no em sorprèn el fet que la gent no somiï en un món més digne i ja no es parli d’Utopies, de Revolucions. Estic entenen perquè s’ha deixat de valorar la formació per la formació, llegir per plaer... En definitiva, estic comprenen perquè s’han infravalorat tots aquells actes que no tenen una finalitat material.
Potser ens cal, com va exposar Kant, insociabilitzar-nos , diu; “... como ocurre con los árboles del bosque que, al tratar de quitarse unos a otros aire y sol, se esfuerzan a buscarlos por encima de si mismos y de este modo crecen erguidos; mientras que aquellos otros que se dan en libertad y aislamiento extienden sus ramas caprichosamente y sus troncos enanos se encorvan y retuercen. Toda la cultura y todo el arte, ornatos del hombre, y hasta el más bello orden social, son frutos de la insociabilidad“.
Però hem dono conta que aquest exercici és molt complicat als temps que corren perquè mai estem sols... Sempre tenim el messenger i el mòbil entra d’altres tecnologies per està constantment activats, constantment actuant.
Així doncs, per acabar, penso que hem d’ensenyar a pensar, a mirar, a sentir des de dintre d’un mateix, cal escoltar-se a si mateix. Com fer-ho? Podriem començar potenciant l’educació autònoma...
* Area, M. (2001) (Coord.) Educar en la sociedad de la información. Bilbao: Desclée de Brouwer.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
jo prefereixo ser un d'aquests arbustos que diu kant que potser no són ni tant alts, ni tant forts, ni viuran tant com els arbres que acaparen la llum del sol. però veig una realitat molt més extensa i variada del que passa arran de terra.
estic recopilant articles de premsa sobre cuba i la transició i bla bla bla, ja us els passaré. q sempre van be :)
Jo no soc ni arbre ni arbust.
els humans ens movem, i si volguessim, podriem anar acadascú alla on hi hagues sol per poder creixer feliços.
La qüestió és que hi ha gent a qui no li interessa que ens moguem, hi ha gent a qui el que els interessa es que estiguem tots quiets, barallant-nos per anar mes amunt un contra els altres i consumint, acceptant un sistema creat per aquesta gent, que ens pot ajudar a pujar mes amunt que els altres quan mes entregats al sistema estiguem.
I mes ensorrats estarem, formant part d'una classe d'arbustos baixos, lletjos i foscos, que el sistema prou s'ocupa de marginar, quan menys acceptem de baixar-nos els pantalons pero continuem rodejats de gent entregada.
Bé la cosa està potser en veure que no som arbres, ens podem moure, podem deixar d'anar aborregats cap amunt on ens mana la tele i els cartells de rebaixes, agafar prespectiva i buscar cadascú el seu lloc en el mon. Educar en valors als nens es el primer pas crec.
Publicar un comentario